Manuel Vicent torna a emprar amb destresa la sàtira com a arma literària per a abordar la Transició, un període pròxim i encara polèmic.
Això era que un príncep que partia rajoles amb la mà, un simpàtic polític de billar i una dona rossa malferida. Amb ells la història va formar un triangle, dins del qual va tirar els daus l'atzar, principi i final d'este relat.
Dècada dels seixanta, vents de canvi a Espanya. Poc després que el senyor Juan de Borbó vera entre racions de calamars com el seu fill jurava els Principis del Moviment, el cadàver del Cabdill va entrar baix pal·li i pel seu propi peu fins a la tomba. Rajoy i Zapatero encara eren estudiants. Aznar jugava a falangista. Tierno Galván, Felipe González i Carrillo pugnaven per eixir de la clandestinitat mentres el triangle s'anava perfilant per a encimbellar a l'heroi d'esta gesta. I va ser així com en el mes de juliol de 1976 el rei va anomenar president del Govern a Adolfo Suárez, gràcies a aquella xica rossa de la què tothom estava enamorat. Només que l'heroi ja no pot recordar-ho.
